No hi ha millor poema,
que mirant-te de perfil endevinant
el teu mirar d’ulls verds,
clars, com les maragdes
dels vells contes de Simbad,
engalzades en aquell rostre
de blanquinós marbre
que sembla esculpit
pel mateix autor del David.
No hi ha millor vers
que cadascuna de les línies
que formen el teu cos,
totes elles rinxolant paraules i pell
en tirabuixons d’amor inacabat.
És ell, el sentiment,
un rellotge perenne de circular retorn,
cap i cua en el mateix lloc,
palpitant incessant glopades de sang
que acoloreixen de sobte galtes i llavis,
encenen també de cop l’alegria
d’uns ulls que es fan estimar
tan sols de notar sa presència.
D’enveja moren els estels
que et volen igualar,
els altres surten més tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...