Baixen les parpelles...
volen evitar el contemplar
la liló del teu esguard,
lentament es deixen caure...
que els ulls no vegin
els núvols que s’amaguen
en el teu caminar.
Les parpelles tapen els ulls,
i els ulls resten fermats,
però el que elles no poden
és tapar la mirada,
que des de dins,
veu la teva obscuritat.
Caram, la noia de la fotografía, és igual que la meva estimada cusina (i és que ella és molt guapa), per un instant he pensat que era una foto d'ella.
ResponEliminaUn preciós poema; perquè el nostre ser, la nostra ànima profunda (sense sentit religiós), no pot ser tapada, per més que ens hi esmerem.
Una forta abraçada.
Per cert, jo també em sento com a casa, al llegir-te, doncs tens la manera d'escriure que a mi, particularment, m'agrada.
ResponElimina