Silenci queda només
quan em dons l’esquena
i te’n vas.
Ja està tot dit
i res queda
de les paraules mortes
al llindar dels llavis
en voler parlar.
He vist en els teus ulls
la mirada perduda
en no poder-me dir t’estimo
amb la intensitat que el cor
et demanava,
aleshores he notat
com la nau del teu cos
deslligava amarres
i marxava a la deriva
del meu port,
navegant en un desig intrèpid
de cercar un amor més ple.
Ara junt amb el silenci,
queda l’escuma
que sobre el mar del temps
s’obre cada cop més
com un ventall
que volgués tapar-me
els darrers records
del que fórem l’un per l’altre.
Trenques el silenci,
amb un fins aviat suau
com la brisa d’una tarda d’estiu,
trenco el silenci
amb un t’esperaré tant flonjo
com el pampa llueix
dels estels en encetar la nit,
i neix un “t’estimo”,
bressolat pel so
de les llàgrimes
en caure sobre les galtes
cada cop més molles,
com tu,
cada cop més lluny.
deslligava amarres
i marxava a la deriva
del meu port,
navegant en un desig intrèpid
de cercar un amor més ple.
Ara junt amb el silenci,
queda l’escuma
que sobre el mar del temps
s’obre cada cop més
com un ventall
que volgués tapar-me
els darrers records
del que fórem l’un per l’altre.
Trenques el silenci,
amb un fins aviat suau
com la brisa d’una tarda d’estiu,
trenco el silenci
amb un t’esperaré tant flonjo
com el pampa llueix
dels estels en encetar la nit,
i neix un “t’estimo”,
bressolat pel so
de les llàgrimes
en caure sobre les galtes
cada cop més molles,
com tu,
cada cop més lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per les teves paraules...