Freda i brillant ve la nit pausada

Freda i brillant ve la nit pausada,

cada llar un foc,

i amb cada foc un mirar,

s’acaba l’any,

un de molt dur,

ple d’absència

i de mancances,

un any vell,

que ha de fet de la pell

una rugosa cuirassa.

S’apropa l’hora

i tothom n’està content,

sona la campana

i marca el quart,

i l’altre,

un tercer

i un quart,

un quart quart

que marca l’hora.

Dotze sons surten més enllà

de la seva capa de bronze

i per la nit s’escampa.

Amb cada toc, un record.

Amb cada toc, un bes.

Amb cada toc, un mot.

Amb cada toc, un mirar.

Amb cada toc, una carícia.

Amb cada toc, una pell que estimar.

Amb cada toc, un cor per oferir.

Amb cada toc, un vers.

Amb cada toc, un caminar plegats.

Amb cada toc, una promesa eterna.

Amb cada toc, un silenci al teu costat.

Amb cada toc, un desig...

Estar amb cada instant amb tu.

Freda i brillant ve la nit pausada,

ara tot és petons

i un ball d’abraçades,

somriure i esclat de taps de cava,

un glop de daurada soledat

al cant repetit

que hom desitja per la humanitat:

BON ANY!!!!

Ara que el cel

Ara que el cel

ja no és

d’un blau exuberant

i ha començat

a fer-se fosc

com l’estalzí,

és ara,

quan més viu

se’m fa el record

d’aquells petons

deixats a l’atzar,

i per l’atzar deixats

en els millors punts

del meu cos.

Ara que aquells moments

entre tarongers,

magraners

i ametllers

s’han foragitat

rere les fulles caigudes

al ball constants

dels vents de la tardor.

Encara recordo vivament

el tacte esporuguit

de les nostres mans

caminant cap a foscors

ja descobertes,

alhora que deixàvem imprès

el nostre bes

com una cadència continua,

una vella sanefa

apresa en la nit dels temps.

Ara que la soledat del moment,

em porta de nou els records

d’aquells instants,

faré com els ocells a la tardor,

deixaré partir

de nou com un vol,

la impressió d’aquells records.

http://espejosdepapel.blogspot.com.es/2013/03/amor-marchito.html

Vinc de la ciutat dels morts

Vinc de la ciutat dels morts,

on el silenci

és el senyor del temps

i els xiprers els seus vigilants,

on cada porta

és una pedra que tanca

o una creu que ens assenyala.

Baixa el taüt,

amb la fusta nova i brillant,

amb els cos recent estrenat

en la seva funció de mort.

Rere queden

els plors i sanglots sentits,

ja s’ha fos l’ànima

en una tarda

on el sol i la boira

volien tot dos,

guardar testimoni del traspàs.

Queden corcades les llibretes

amb els mots amagats,

entre versos rellegits mil cops,

a cau d’orella,

a ple crit,

o nomes llegits

a salt de mirades tendres.

Vinc de la ciutat dels morts,

allí on encara

la vida no s’ha marcit del tot,

i s’han amagat

els mots dels seus versos

entre les pedres i les creus,

i tanmateix,

cada xiprers

sembla l’esmolada punta

d’una ploma

a punt d’escriure

en un full verge,

color blau cel.

http://poemasdeadelaida.blogspot.com.es/2013/12/la-vida-cuando-pierde-huele-estiercol.html#comment-form

Els carrers deserts

Els carrers deserts,

la nit es tanca,

la boira es distant

i fins i tot, no fa fred.

La pluja bateja

amb comptades gotes

el moment

del cèlebre naixement,

es tanquen

els pocs paraigües

que entren en el temple,

sonen les campanes

i la mitjanit es desvetlla

entre les primeres notes

d’un cant.

El cor entona

la melodia de Joia en el mon,

mentre el capellà

dempeus rere l’altar

espera per donar

la bona nova.

Ja és Nadal!

I milions d’infants

dormen pel mon escampats,

amb somnis

de Pau i bondat.

Ja és Nadal!

Donem-nos tots les mans

plenes de desitjos de Felicitat.

No hi ha més adéu

 sense un adéu (II)

No hi ha més adéu

que el darrer silenci,

la darrera fulla

que cau per la tardor,

el darrer floc

que pinta de blanc

el terra moll,

la darrera gota

d’una pluja freda

que s’ofega en el toll ple

d’un carrer buit.

L’esquelet de l’arbre nu,

em pinta la imatge

d’un adéu mut, gèlid.

No hi ets,

busco el sense sentit de la situació,

del fet de no trobar-te

i em sent com la fruita

que poc a poc s’espelleta

arrancant per instants

tota la pell.

Jo també sóc un arbre nu,

sense la presència teva,

sense la companyia

dels teus mots,

sense la diàfana llum

del teu somriure,

sense el perdó

a cada mirada extraviada,

sense els retrets somorts

a cau d’orella.

Marxo, si,

amb penar etern

de perdre el millor de mi pel camí,

vol l’ànima restar al teu costat,

i treure’m de sobre

el vell abric de la solitud.

Escalfar els darrers dies

del meu hivern,

amb l’escalfor dels teus dits

entrelligats amb els meus.

Si, de nou eternament

t’esperaré allà on sóc,

allà on visc,

retirat d’un món

que no em permet desfer el camí

que ens separat.

T’espero eternament,

amb tota l’eternitat

d’una vida que es deslliga.

SENSE UN ADÉU

marxes
sense un adéu
i un tros de mi
marxa amb tu

sento les teves passes
com s’allunyen
extirpada la teva vida
de les meves mans
sempre buides
sempre abraçant-te

marxes
sense un adéu
i la vida vol córrer
rere teu
tant sols un regueró
callat i silenciós
pot anar-se’n amb tu

espera’m allà on ets
que jo també hi vull anar...

I segueix el rellotge

VELLEMAN(II)

I segueix el rellotge
picant els segons
com si fossin
instants de pedra,
esperant,
esperant,
que del silenci neixi un mot
que no arriba mai.
Es muda el calendari
de festes i tradicions
que jo voldria festejar
amb la teva companyia
i cauen en l’oblit
els moments
de les diferents estacions
on ens podríem haver creuat,
i des de la foscor
d’aquell portal,
amb un mig somriure ferit,
em pregunto
si no ho haurem fet
d’alguna manera, ja.

VELLEMAN

 

ets un moment per viure
i els somnis juguen per vestir-lo

una brevetat ha encès la flama
i mentre el pensament
va deixant caure
les fulles d’una tardor
camí de ser primavera

ara tant sols és...
un aleteig de papallones
un filar i desfilar del que pot arribar a ser
i així van nuant-se els instants
com un reguitzell de fulles
que sota un si, no, si, no, si...
es pinten de colors

encara no ha vingut...
segueix per estrenar...
... ets un moment encara no viscut

  *